Avui ha sigut un dia molt mogudet!!! Quan hem arribat, ens hem reunit a l’aula de la Begoña totes les companyes encarregades dels itineraris per tal d’elaborar els identificadors de colors que portaran els nens i les mestres. També hem decidit quins identificadors portarem nosaltres. La veritat és que fa goig veure com tots anem a una i treballem de forma cooperativa per aconseguir un mateix objectiu. Col·laborem i ens ajudem entre tots (mestres, alumnes de diferents grups). A més, crec que és fonamental la planificació inicial que les nostres mestres (la Begoña, la Núria i l’Anna) han elaborat amb l’ajuda de les mestres d’infantil ja que ens permet saber on ha d’estar cada estudiant i cada grup d’alumnes d’Infantil a cada moment.
Un cop hem acabat els identificadors i els hem guardat als sobres per tenir-los preparats per demà, hem tornat a la nostra aula per veure i participar a les dues últimes exposicions dels llibres.
La primera exposició ha anat a càrrec de la Belén i la Patrícia. Han seleccionat tots els fragments del llibre en els quals en Pau s’identificava i actuava com si fos un gos i ens han preguntat perquè creiem que en Pau adoptava aquesta actitud i perquè havia triat aquest animal. M’ha semblat un tema molt interessant que no s’havia tractat ni comentat en cap de les altres exposicions tot i que apareix contínuament en el llibre. Totes hem estat més o menys d’acord en què el fet que en Pau actuï com un gos és un mecanisme de defensa per evadir-se de situacions desagradables o que li creen angoixa. També és una forma de cridar l’atenció de les persones del seu voltant per tal que li facin més cas i li donin afecte. Després de tota aquesta posta en comú d’opinions, la Belén i la Patrícia ens han donat una gran sorpresa: havien escrit a la Carme Barba per tal de fer-li la mateixa pregunta que ens acabaven de fer a nosaltres. La resposta de l’escriptora era clara i contundent: no hi havia una única resposta correcta sinó que totes les interpretacions que podia fer el lector eren vàlides. Justament és aquest el motiu pel qual m’ha agradat tant el llibre “Nens de Vidre”, perquè es limita a plantejar les situacions que viuen en Pau i les persones del seu voltant però en cap cas fa judicis o intenta donar una resposta o solució a les actituds dels personatges. D’aquesta manera, obliga que sigui el propi lector qui reflexioni i intenti posar-se en la situació de cada un dels personatges.
La segona i última exposició l’han realitzada l’Olga i l’Andrea. Ens han llegit un fragment del llibre en el qual la Clara, farta de l’actitud d’en Pau, li demana a la Marina que s’hi torni després que el Pau l’hagi pegat. A partir d’aquest fragment, l’Olga i l’Andrea han tractat molts temes. Un d’ells ha estat com podem com a futures mestres tractar els conflictes a l’aula per tal de no arribar mai a una situació de desbordament com la que viu la Clara. En aquest sentit, s’ha comentat que quan una mestra té un nen conflictiu a l’aula, en cap cas se l’ha de deixar sola amb aquesta responsabilitat sinó que sempre ha de ser un treball compartit: per una banda, s’ha de potenciar molt la relació família-escola per tal que tots anem a una; per altra banda, la mestra sempre haurà d’estar recolzada per tot l’equip de mestres de l’escola. Totes les companyes hem coincidit que el personatge de la Clara rep poques ajudes per part tant de la família d’en Pau com de l’equip de mestres (el psicòleg del centre sí que s’enduu a estones a en Pau però la Clara mai no compta amb el suport d’un altre professional quan el Pau està a l’aula). Moltes de nosaltres hem proposat que potser seria millor no treure al Pau fora de l’aula quan la situació ja fos insostenible, sinó incorporar a algun altre mestre de reforç per tal que ajudés a la Clara. A l’escola Eulàlia Bóta, les mestres que tenen a la classe algun nen amb necessitats educatives especials compten sempre amb una mestra de reforç o auxiliar que està en tot moment amb elles a l’aula.
Per acabar, l’Olga i l’Andrea ens han posat la cançó d’Imagine de John Lenon i ens han traduït la lletra per tal que totes poguéssim entendre que aquesta cançó parla dels somnis i de lluitar per les ideologies en què creiem. Ha sigut un moment molt emotiu que m’ha fet recordar quin és el meu somni i que lluitaré tant com calgui per aconseguir-ho. Crec que sempre s’ha de lluitar de un somni i que, tot i que hem de ser realistes i saber que ens trobarem amb entrebancs i ens desanimarem, mai hem d’abandonar el nostre camí ni els objectius que perseguim. Estic convençuda que potser no aconseguim canviar el món però segur que sí que aconseguim millorar la vida de molts nens. Per simbolitzar aquesta il·lusió, l’Olga i l’Andrea ens han regalat unes llavors “màgiques” perquè comencem a fer créixer i a fer realitat el nostre somni que tot just acaba de començar aquest any.
Maria's Blog 